Textos d’acolliment / textos de acogida
Contingut
DEMOCRÀCIA
(Venerable) Robert Schumann
La democràcia deu la seva existència al cristianisme. Va néixer el dia que l’home fou cridat a comprendre, en aquesta vida temporal, la dignitat de cada persona humana, en la seva llibertat individual, en el respecte als drets de cadascú i mitjançant la pràctica de l’amor fratern envers tothom. Mai abans de Crist no s’havien formulat tals idees. Per tant, la democràcia està lligada al cristianisme, doctrinalment i cronològicament. Es va anar formant amb ell per etapes i amb períodes d’entrebancs, de vegades a costa d’errors i recaigudes en la barbàrie.
Jacques Maritain va destacar aquest paral·lelisme de desenvolupament entre la idea cristiana i la democràcia. El cristianisme ensenya la igualtat de naturalesa de tots els homes, fills del mateix Déu, redimits pel mateix Crist, sense distinció de raça, color, classe o professió. Va identificar la dignitat del treball i el deure de tothom de complir-lo. Va reconèixer la primacia dels valors espirituals, els únics que ennobleixen l’home. La llei universal de l’amor i la caritat va fer de cada home el nostre proïsme, i sobre ella es construeixen les relacions socials en el món cristià.Tota aquesta ensenyança i les seves conseqüències han transformat el món. Si això és cert per a aquells de nosaltres que som privilegiats i que hem estat cristians durant generacions, quant més aplicable és a aquells que acaben de tenir els seus primers contactes amb el cristianisme.
CRISTIANS EN POLÍTICA
(Sant) Joan Pau II
La política és l’ús del poder legítim per a la consecució del bé comú de la societat. Bé comú que «abraça el conjunt d’aquelles condicions de la vida social amb les quals els homes, les famílies i les associacions poden assolir més plenament i amb més facilitat la seva pròpia perfecció». L’activitat política, per tant, s’ha de dur a terme amb esperit de servei. Pau VI ha afirmat que «La política és un aspecte […] que exigeix viure el compromís cristià al servei dels altres».
Per tant, el cristià que actua en política —i vol fer-ho “com a cristià”— ha de treballar desinteressadament, sense cercar la pròpia utilitat, ni la del seu grup o partit, sinó el bé de tots i de cadascun, i, per tant, i en primer lloc, el dels més desfavorits de la societat. En la lluita per l’existència, que de vegades pren formes despietades i cruels, no falten els “vençuts”, que inexorablement queden marginats.
Aquesta ha de ser precisament la preocupació essencial de l’home polític: la justícia. Una justícia que no es conformi només amb donar a cadascú el que li correspon, sinó que tendeixi a crear entre els ciutadans condicions d’igualtat d’oportunitats i, per tant, a afavorir aquells que, per la seva condició social, cultura o salut, corren el risc de quedar relegats o d’ocupar sempre els últims llocs en la societat, sense possibilitat d’una recuperació personal.
ACCIÓ EN LA SOCIETAT
Gilbert Keith Chesterton
El visionari, els anhels del qual tendeixen a un ideal pràcticament impossible, no és inútil ni perjudicial, sinó sovint tot el contrari. La persona a vegades inútil i sempre perjudicial és el visionari que somia sabent, o mig somiant sabent, que el seu ideal és impossible.
Però els perills insidiosos de la visió (l’ociositat, la demora, el pur esteticisme mental) es presenten quan algú es complau en la visió com si fos un simple caprici o un conte de fades, amb la consciència —mig confessada— que és fora de l’abast de la política pràctica i que no cal preocupar-se pel seu compliment immediat.
El visionari que creu en la seva pròpia visió frenètica és sempre noble i útil; el visionari que no creu en la seva visió és el somiador, l’ociós, l’utopista.
Impressionarà moltes persones que, en una època generalment tan optimista en les seves creences intel·lectuals com aquesta, en un temps en què només una minoria no creu en el progrés social i una gran majoria creu en una perfecció social final, hi hagi un sentiment tan gran de cansament i d’avorriment entre molts joves.
Això no es deu a la manca d’un ideal final, sinó a la manca d’una manera immediata de treballar per ell; no a la manca d’alguna cosa en què esperar, sinó d’alguna cosa per fer.
Un ésser humà no se sent satisfet ni se’n sentirà mai amb què li diguin que tot va bé; el que li cal no és una predicció del que altres seran d’aquí a centenars d’anys per animar-lo, sinó una nova i emocionant prova i tasca per a ell mateix, que sens dubte el motivarà.
Un cavaller no es conforma amb saber que el seu comandant ja ha traçat els plans per assegurar la victòria: el que el cavaller vol és una espasa.
LA PAU
Papa Lleó XIV
La paraula pau sembla a vegades “negativa”, com si fos mera absència de guerra o de conflicte, encara que la contraposició és part de la naturalesa humana i ens acompanya sempre, impulsant-nos en massa ocasions a viure en un constant “estat de conflicte”; a casa, en el treball, en la societat. Semblés una simple treva, una pausa de descans entre una discòrdia i una altra. Encara que un s’esforci, les tensions estan sempre presents, com les brases que cremen sota les cendres, ràpides a reavivar-se en qualsevol moment.
En la perspectiva cristiana i també en la d’altres experiències religioses, la pau és abans de res un do, el primer do de Crist: «Us dono la meva pau». Però és un do actiu, apassionant, que ens afecta i compromet a cadascun de nosaltres. La pau es construeix en el cor i a partir del cor, arrencant l’orgull i les reivindicacions i mesurant el llenguatge. També es pot ferir i matar amb les paraules, no sols amb les armes.
És fonamental l’aportació que les religions i el diàleg interreligiós poden brindar per a afavorir contextos de pau. Això, naturalment, exigeix el ple respecte de la llibertat religiosa en cada país, perquè l’experiència religiosa és una dimensió fonamental de la persona humana, sense la qual és difícil —si no impossible— realitzar aquesta purificació del cor necessària per a construir relacions de pau.
A partir d’aquest treball, que tots estem cridats a realitzar, es poden extirpar les premisses de qualsevol conflicte i de qualsevol destructiva voluntat de conquesta. Això exigeix també una sincera voluntat de diàleg, animada pel desig de trobar-se més que de confrontar-se.
LA JUSTÍCIA
Papa Lleó XIV
Procurar la pau exigeix practicar la justícia. Jo mateix he escollit el meu nom pensant principalment en Lleó XIII, el Papa de la primera gran encíclica social, la Rerum novarum. En el canvi d’època que estem vivint, la Santa Seu no pot eximir-se de fer sentir la seva pròpia veu davant dels nombrosos desequilibris i les injustícies que condueixen, entre altres coses, a condicions indignes de treball i a societats cada vegada més fragmentades i conflictives. Cal, a més, esforçar-se per remeiar les desigualtats globals, que tracen solcs profunds d’opulència i indigència entre continents, països i dins les mateixes societats.
Qui té responsabilitat de govern ha d’aplicar-se per construir societats civils harmòniques i pacífiques. Això pot realitzar-se sobretot invertint en la família, fundada sobre la unió estable entre l’home i la dona, «ben petita, és cert, però veritable societat i més antiga que qualsevol altra». Ningú no pot eximir-se d’afavorir contextos en què es tuteli la dignitat de cada persona, especialment de les més fràgils i indefenses, des del nen que encara no ha nascut fins a l’ancià, des del malalt fins al desocupat, siguin aquests ciutadans o immigrants.
La meva pròpia història és la d’un ciutadà, descendent d’immigrants, que al seu torn ha emigrat. Tots nosaltres, al llarg de la vida, podem trobar-nos sans o malalts, ocupats o desocupats, al nostre país o en terra estrangera. La seva dignitat, però, és sempre la mateixa, la de criatura volguda i estimada per Déu.
LA VERITAT
Papa Lleó XIV
No es poden construir relacions veritablement pacífiques, fins i tot dins de la comunitat internacional, sense veritat. Allà on les paraules adquireixen connotacions ambigües i ambivalents, i també en el món virtual, amb la seva percepció distorsionada de la realitat, és difícil construir relacions autèntiques, perquè decauen les premisses objectives i reals de la comunicació.
Per la seva banda, l’Església no pot mai eximir-se de dir la veritat sobre l’home i sobre el món, recorrent al que sigui necessari, fins i tot a un llenguatge franc, que inicialment pot suscitar alguna incomprensió. La veritat no se separa mai de la caritat, que sempre té arrelada la preocupació per la vida i el bé de cada home i dona. D’altra banda, en la perspectiva cristiana, la veritat no és l’afirmació de principis abstractes i desencarnats, sinó la trobada amb la persona mateixa de Crist, que viu en la comunitat dels creients. D’aquesta manera, la veritat no ens allunya; al contrari, ens permet afrontar amb més vigor els desafiaments del nostre temps, com les migracions, l’ús ètic de la intel·ligència artificial i la protecció de la nostra estimada terra. Són desafiaments que requereixen el compromís i la col·laboració de tothom, perquè ningú no pot pensar a afrontar-los sol.
LA RAÓ
Papa Benet XVI
No actuar segons la raó és contrari a la naturalesa de Déu. És això només un pensament grec o val sempre i per si mateix? Penso que en aquest punt es manifesta la profunda consonància entre el pensament grec en el seu millor sentit i la fe en Déu segons la Bíblia. Modificant el primer versicle del llibre del Gènesi, el primer versicle de tota l’Escriptura sagrada, sant Joan comença el pròleg del seu Evangeli amb les paraules: «Al principi ja existia el Logos». Déu actua amb logos. Logos significa tant raó com paraula, una raó que és creadora i capaç de comunicar-se, però precisament com a raó. La trobada entre el missatge bíblic i el pensament grec no va ser una simple casualitat. Tot intent de crítica de la raó moderna des del seu interior no comporta de cap manera l’opinió que cal retornar al període anterior a la Il·lustració, rebutjant de ple les conviccions de l’època moderna. Cal reconèixer sense reserves allò que té de positiu el desenvolupament modern de l’esperit. A més, l’ètica de la investigació científica ha d’implicar una voluntat d’obediència a la veritat i, per tant, expressar una actitud que forma part dels trets essencials de l’esperit cristià. Tot i que ens alegrem per les noves possibilitats obertes a la humanitat, també veiem els perills que sorgeixen d’aquestes possibilitats i ens hem de preguntar com podem evitar-los. Només ho aconseguirem si la raó i la fe es retroben d’una manera nova, si superem la limitació que la raó s’imposa a si mateixa de reduir-se al que es pot verificar amb l’experimentació, i li tornem a obrir els seus horitzons en tota la seva amplitud.
L’EDUCACIÓ
(Sant) John Henry Newman
Un intel·lecte cultivat, per ser un bé en si mateix, aporta poder i gràcia a tota feina i ocupació que emprèn. Educació és una paraula superior a instrucció; implica una acció sobre la nostra naturalesa mental i la formació d’un caràcter; és quelcom individual i permanent, i habitualment se’n parla en relació amb la religió i la virtut.
Un caràcter és més noble, més bell, més atractiu, en les diverses relacions de la vida i en els deures personals… quan es cultiva una cultura intel·lectual en un terreny naturalment propici a la virtut.
Quan una multitud de joves, entusiastes, generosos, comprensius i observadors, com ho són els joves, es reuneixen i es relacionen lliurement, sens dubte aprendran els uns dels altres, fins i tot si no hi ha ningú que els ensenyi; la conversa de tots és una sèrie de conferències per a cadascun, i adquireixen noves idees i punts de vista, matèria fresca per reflexionar i principis distintius per jutjar i actuar, dia rere dia.
Vull un laic, no arrogant, no precipitat en la parla, no discutidor, sinó homes que coneguin la seva religió, que s’hi adhereixin, que sàpiguen exactament on es troben, que sàpiguen què creuen i què no, que coneguin el seu credo tan bé que en puguin donar raó.
LA SUBSIDIARIETAT
Papa Francesc
Després de la gran depressió econòmica de 1929, el Papa Pius XI explicà com d’important era per a una veritable reconstrucció el principi de subsidiarietat. Aquest principi té un doble dinamisme: de dalt a baix i de baix a dalt.
D’una banda, i sobretot en temps de canvi, quan els individus, les famílies, les petites associacions o les comunitats locals no són capaces d’assolir els objectius primaris, és just que intervinguin els nivells més alts del cos social, com l’Estat, per proveir els recursos necessaris i avançar. Però, d’altra banda, els cims de la societat han de respectar i promoure els nivells intermedis o menors. La contribució dels individus, de les famílies, de les associacions, de les empreses, de tots els cossos intermedis i també de les Esglésies és decisiva.
Per sortir millor d’una crisi, el principi de subsidiarietat s’ha d’aplicar respectant l’autonomia i la capacitat d’iniciativa de tothom, especialment dels més desfavorits. Podem dir que el principi de subsidiarietat permet a cadascú assumir el seu propi paper en la cura i el destí de la societat.
La solidaritat és el camí per sortir de la crisi: ens uneix i ens permet trobar propostes sòlides per a un món més sa. Però aquest camí de solidaritat necessita la subsidiarietat. De fet, no hi ha veritable solidaritat sense participació social, sense la contribució dels cossos intermedis: de les famílies, de les associacions, de les cooperatives, de les petites empreses, de les expressions de la societat civil.
EL TREBALL
Lleó XIII (Rerum Novarum)
El treball és inherent a l’home, que ha rebut de la natura el mandat de treballar. L’home, per necessitat, ha de procurar el seu sosteniment mitjançant el treball corporal. I el treball, lluny de ser un càstig, és un deure imposat per la natura i, per tant, una cosa honorable.
És urgent proveir de manera oportuna el bé de les persones de condició humil, ja que la majoria es debat indecorosament en una situació miserable i calamituosa. L’obrer no ha de ser considerat com una mercaderia, sinó com una persona. És injust i vergonyós que el ric s’aprofiti del pobre com d’una cosa per treure’n el màxim profit possible.
El salari ha de ser suficient perquè l’obrer pugui viure amb decència. L’Estat ha de protegir els obrers contra la cobdícia dels patrons avariciosos. Ha d’intervenir per assegurar que els contractes de treball s’ajustin a l’equitat i a la justícia.
És un dret natural de l’home associar-se amb altres per defensar els seus interessos. Per tant, les associacions obreres són necessàries per protegir els treballadors i millorar-ne les condicions.
En castellano
DEMOCRACIA
(Venerable) Robert Schumann
La democracia debe su existencia al cristianismo. Nació el día en que el hombre fue llamado a comprender, en esta vida temporal, la dignidad de cada persona humana, en su libertad individual, en el respeto a los derechos de cada uno y mediante la práctica del amor fraterno hacia todos. Nunca antes de Cristo se formularon tales ideas. Por lo tanto, la democracia está ligada al cristianismo, doctrinal y cronológicamente. Se fue formando con él por etapas y con períodos de tropiezos, a veces a costa de errores y recaídas en la barbarie.
Jacques Maritain destacó este paralelismo de desarrollo entre la idea cristiana y la democracia. El cristianismo enseña la igualdad de naturaleza de todos los hombres, hijos del mismo Dios, redimidos por el mismo Cristo, sin distinción de raza, color, clase o profesión. Identificó la dignidad del trabajo y el deber de todos de cumplirlo. Reconoció la primacía de los valores espirituales, los únicos que ennoblecen al hombre. La ley universal del amor y la caridad hizo de cada hombre nuestro prójimo, y sobre ella se construyen las relaciones sociales en el mundo cristiano. Toda esta enseñanza y sus consecuencias han transformado el mundo. Si esto es cierto para aquellos de nosotros que somos privilegiados y que hemos sido cristianos durante generaciones, cuánto es aplicable a aquellos que acaban de tener sus primeros contactos con el cristianismo.
CRISTIANOS EN POLÍTICA
(San) Juan Pablo II
La política es el uso del poder legítimo para la consecución del bien común de la sociedad. Bien común que, «abarca el conjunto de aquellas condiciones de la vida social con las que los hombres, familias y asociaciones pueden lograr más plena y fácilmente su perfección propia» . La actividad política, por tanto, debe realizarse con espíritu de servicio. Pablo VI, ha afirmado que «La política es un aspecto […] que exige vivir el compromiso cristiano al servicio de los demás».
Por tanto, el cristiano que actúa en política —y quiere hacerlo «como cristiano»— ha de trabajar desinteresadamente, no buscando la propia utilidad, ni la de su propio grupo o partido, sino el bien de todos y de cada uno y, por lo tanto, y en primer lugar, el de los más desfavorecidos de la sociedad. En la lucha por la existencia, que a veces adquiere formas despiadadas y crueles, no escasean los “vencidos”, que inexorablemente quedan marginados.
Ésta tiene que ser precisamente la preocupación esencial del hombre político, la justicia. Una justicia que no se contenta con dar a cada uno lo suyo, sino que tienda a crear entre los ciudadanos condiciones de igualdad en las oportunidades y, por tanto, a favorecer a aquéllos que, por su condición social, cultura o salud corren el riesgo de quedar relegados o de ocupar siempre los últimos puestos en la sociedad, sin posibilidad de una recuperación personal.
ACCIÓN EN LA SOCIEDAD
Gilbert Keith Chesterton
El visionario, cuyos anhelos tienden a un ideal prácticamente imposible, no es inútil ni dañino, sino a menudo lo contrario. La persona a veces inútil y siempre dañina es el visionario que sueña sabiendo, o medio sueña sabiendo que su ideal es imposible
Pero los insidiosos peligros de la visión (ociosidad, demora, puro esteticismo mental) se presentan cuando uno se complace en la visión, como si fuese un simple capricho o cuento de hadas, con la conciencia –confesada a medias- de que está fuera del alcance de la política práctica y no hay que preocuparse por su inmediato cumplimiento.
El visionario que cree en su propia frenética visión es siempre noble y útil; el visionario que no cree en su visión es el soñador, el ocioso, el utopista.
Impresionará a muchas personas que, en un tiempo en general tan optimista en sus creencias intelectuales como éste, en una época en que sólo una minoría no cree en el progreso social y una gran mayoría cree en una final perfección social, exista tal sentimiento de cansancio y hastío en muchos jóvenes.
Esto se debe no a la falta de un ideal final, sino a la falta de un modo inmediato de trabajar por él; no de algo en qué esperar, sino de algo que hacer. Un ser humano no se satisface ni se satisfará nunca con que le digan que todo va bien; lo que le hace falta no es una predicción de lo que otra gente será dentro de centenares de años, para animarle, sino una nueva y emocionante prueba y tarea para sí, lo que indudablemente le animará.
Un caballero no se contenta con saber que su comandante trazó ya sus planes para asegurar la victoria: lo que el caballero quiere es una espada.
LA PAZ
Papa León XIV
La palabra paz parece a veces “negativa”, como si fuera mera ausencia de guerra o de conflicto, aunque la contraposición es parte de la naturaleza humana y nos acompaña siempre, impulsándonos en demasiadas ocasiones a vivir en un constante “estado de conflicto”; en casa, en el trabajo, en la sociedad. Pareciera una simple tregua, una pausa de descanso entre una discordia y otra. Aunque uno se esfuerce, las tensiones están siempre presentes, como las brasas que arden bajo las cenizas, prontas a reavivarse en cualquier momento.
En la perspectiva cristiana y también en la de otras experiencias religiosas, la paz es ante todo un don, el primer don de Cristo: «Os doy mi paz» .Pero es un don activo, apasionante, que nos afecta y compromete a cada uno de nosotros. La paz se construye en el corazón y a partir del corazón, arrancando el orgullo y las reivindicaciones y midiendo el lenguaje. También se puede herir y matar con las palabras, no sólo con las armas.
Es fundamental el aporte que las religiones y el diálogo interreligioso pueden brindar para favorecer contextos de paz. Eso, naturalmente, exige el pleno respeto de la libertad religiosa en cada país, porque la experiencia religiosa es una dimensión fundamental de la persona humana, sin la cual es difícil —si no imposible— realizar esa purificación del corazón necesaria para construir relaciones de paz.
A partir de este trabajo, que todos estamos llamados a realizar, se pueden extirpar las premisas de cualquier conflicto y de cualquier destructiva voluntad de conquista. Esto exige también una sincera voluntad de diálogo, animada por el deseo de encontrarse más que de confrontarse.
LA JUSTICIA
Papa León XIV
Procurar la paz exige practicar la justicia. Yo mismo he elegido mi nombre pensando principalmente en León XIII, el Papa de la primera gran encíclica social, la Rerum novarum. En el cambio de época que estamos viviendo, la Santa Sede no puede eximirse de hacer sentir su propia voz ante los numerosos desequilibrios y las injusticias que conducen, entre otras cosas, a condiciones indignas de trabajo y a sociedades cada vez más fragmentadas y conflictivas. Es necesario, además, esforzarse por remediar las desigualdades globales, que trazan surcos profundos de opulencia e indigencia entre continentes, países y dentro de las mismas sociedades.
Quien tiene responsabilidad de gobierno debe aplicarse para construir sociedades civiles armónicas y pacíficas. Esto puede realizarse sobre todo invirtiendo en la familia, fundada sobre la unión estable entre el hombre y la mujer, «bien pequeña, es cierto, pero verdadera sociedad y más antigua que cualquiera otra”, Nadie puede eximirse de favorecer contextos en los que se tutele la dignidad de cada persona, especialmente de aquellas más frágiles e indefensas, desde el niño por nacer hasta el anciano, desde el enfermo al desocupado, sean estos ciudadanos o inmigrantes.
Mi propia historia es la de un ciudadano, descendiente de inmigrantes, que a su vez ha emigrado. Todos nosotros, en el curso de la vida, nos podemos encontrar sanos o enfermos, ocupados o desocupados, en su patria o en tierra extranjera. Su dignidad, sin embargo, es siempre la misma, la de creatura querida y amada por Dios.
LA VERDAD
Papa León XIV
No se pueden construir relaciones verdaderamente pacíficas, incluso dentro de la comunidad internacional, sin verdad. Allí donde las palabras asumen connotaciones ambiguas y ambivalentes, y también en el mundo virtual, con su percepción distorsionada de la realidad, es difícil construir relaciones auténticas, porque decaen las premisas objetivas y reales de la comunicación.
Por su parte, la Iglesia no puede nunca eximirse de decir la verdad sobre el hombre y sobre el mundo, recurriendo a lo que sea necesario, incluso a un lenguaje franco, que inicialmente puede suscitar alguna incomprensión. La verdad no se separa nunca de la caridad, que siempre tiene radicada la preocupación por la vida y el bien de cada hombre y mujer. Por otra parte, en la perspectiva cristiana, la verdad no es la afirmación de principios abstractos y desencarnados, sino el encuentro con la persona misma de Cristo, que vive en la comunidad de los creyentes. De ese modo, la verdad no nos aleja; por el contrario, nos permite afrontar con mayor vigor los desafíos de nuestro tiempo, como las migraciones, el uso ético de la inteligencia artificial y la protección de nuestra amada tierra. Son desafíos que requieren el compromiso y la colaboración de todos, porque nadie puede pensar en afrontarlos solo.
LA RAZÓN
Papa Benedicto XVI
No actuar según la razón es contrario a la naturaleza de Dios. ¿Es esto solamente un pensamiento griego o vale siempre y por sí mismo? Pienso que en este punto se manifiesta la profunda consonancia entre lo griego en su mejor sentido y lo que es fe en Dios según la Biblia. Modificando el primer versículo del libro del Génesis, el primer versículo de toda la sagrada Escritura, san Juan comienza el prólogo de su Evangelio con las palabras: «En el principio ya existía el Logos». Dios actúa con logos. Logos significa tanto razón como palabra, una razón que es creadora y capaz de comunicarse, pero precisamente como razón. El encuentro entre el mensaje bíblico y el pensamiento griego no era una simple casualidad. Todo intento de crítica de la razón moderna desde su interior no comporta de manera alguna la opinión de que hay que regresar al período anterior a la Ilustración, rechazando de plano las convicciones de la época moderna. Se debe reconocer sin reservas lo que tiene de positivo el desarrollo moderno del espíritu. Por lo demás, la ética de la investigación científica debe implicar una voluntad de obediencia a la verdad y, por tanto, expresar una actitud que forma parte de los rasgos esenciales del espíritu cristiano. A la vez que nos alegramos por las nuevas posibilidades abiertas a la humanidad, vemos también los peligros que surgen de estas posibilidades y debemos preguntarnos cómo podemos evitarlos. Sólo lo lograremos si la razón y la fe se reencuentran de un modo nuevo, si superamos la limitación que la razón se impone a sí misma de reducirse a lo que se puede verificar con la experimentación, y le volvemos a abrir sus horizontes en toda su amplitud
LA EDUCACIÓN
(San) John Henry Newman
Un intelecto cultivado, por ser un bien en sí mismo, aporta poder y gracia a todo trabajo y ocupación que emprende. Educación es una palabra superior a instrucción; implica una acción sobre nuestra naturaleza mental y la formación de un carácter; es algo individual y permanente, y se habla comúnmente de él en relación con la religión y la virtud.
Un carácter es más noble, más bello, más atractivo, en las diversas relaciones de la vida y en los deberes personales… cuando se cultiva una cultura intelectual en un terreno naturalmente propicio para la virtud.
Cuando una multitud de jóvenes, entusiastas, generosos, comprensivos y observadores, como lo son los jóvenes, se reúnen y se relacionan libremente, sin duda aprenderán unos de otros, incluso si no hay nadie que les enseñe; la conversación de todos es una serie de conferencias para cada uno, y adquieren nuevas ideas y puntos de vista, materia fresca para reflexionar y principios distintivos para juzgar y actuar, día a día.
Quiero un laico, no arrogante, no precipitado en el habla, no discutidor, sino hombres que conozcan su religión, que se adhieran a ella, que sepan exactamente dónde se encuentran, que sepan lo que creen y lo que no, que conozcan su credo tan bien que puedan dar cuenta de él.
LA SUBSIDIARIEDAD
Papa Francisco
Después de la gran depresión económica de 1929, el Papa Pío XI explicó lo importante que era para una verdadera reconstrucción el principio de subsidiariedad. Tal principio tiene un doble dinamismo: de arriba hacia abajo y de abajo hacia arriba.
Por un lado, y sobre todo en tiempos de cambio, cuando los individuos, las familias, las pequeñas asociaciones o las comunidades locales no son capaces de alcanzar los objetivos primarios, es justo que intervengan los niveles más altos del cuerpo social, como el Estado, para proveer los recursos necesarios e ir adelante. Pero, por otro lado, los vértices de la sociedad deben respetar y promover los niveles intermedios o menores. La contribución de los individuos, de las familias, de las asociaciones, de las empresas, de todos los cuerpos intermedios y también de las Iglesias es decisiva.
Para salir mejores de una crisis, el principio de subsidiariedad debe ser implementado, respetando la autonomía y la capacidad de iniciativa de todos, especialmente de los más desfavorecidos. Podemos decir que el principio de subsidiariedad permite a cada uno asumir el propio rol para el cuidado y el destino de la sociedad.
La solidaridad es el camino para salir de la crisis: nos une y nos permite encontrar propuestas sólidas para un mundo más sano. Pero este camino de solidaridad necesita la subsidiariedad. De hecho, no hay verdadera solidaridad sin participación social, sin la contribución de los cuerpos intermedios: de las familias, de las asociaciones, de las cooperativas, de las pequeñas empresas, de las expresiones de la sociedad civil
EL TRABAJO
León XIII (Rerum Novarum)
El trabajo es inherente al hombre, que ha recibido de la naturaleza el mandato de trabajar. El hombre, por necesidad, debe procurar su sustento mediante el trabajo corporal. Y el trabajo, lejos de ser una pena, es un deber impuesto por la naturaleza, y por tanto, una cosa honrosa.
Es urgente proveer de una manera oportuna al bien de las gentes de condición humilde, pues es mayoría la que se debate indecorosamente en una situación miserable y calamitosa. El obrero no debe ser considerado como una mercancía, sino como persona. Es injusto y vergonzoso que el rico se valga del pobre como de una cosa para sacar de él el mayor provecho posible.
El salario debe ser suficiente para que el obrero pueda vivir con decencia. El Estado debe proteger a los obreros contra la avaricia de los codiciosos patronos. Debe intervenir para asegurar que los contratos de trabajo se ajusten a la equidad y a la justicia.
Es un derecho natural del hombre el asociarse con otros para defender sus intereses. Por ende, las asociaciones obreras son necesarias para proteger a los trabajadores y mejorar sus condiciones.